Josep Sala: “A partir del naixement dels Castellers de Barcelona arranca un boom del món casteller”

Amb motiu de la mort de Josep Sala i Mañé, recuperem una entrevista de Jordi Planas a l’URC que es va publicar el setembre de 2015.

Josep Sala és un dels fundadors i primer cap de colla dels Castellers de Barcelona. Indubtablement, és un home de castells. El seu avi matern, amic de Pau Casals i aficionat dels castells, el seu pare, segon cap de colla dels Castellers de Vilafranca. Ell, casteller des dels 10 anys. Així ho va voler reconèixer el món dels castells en la IX Nit de Castells, on va rebre el Premi a la Trajectòria, i la colla que va fundar, els Castellers de Barcelona, que van posar el seu nom al pati d’assaig.

Amb quina edat vas començar a fer castells?

Vaig començar als 10 anys. Quan van començar els Castellers de Vilafranca, al cap de poc, el mateix any, ja vaig començar amb ells. Vaig començar tot jugant, en un pati interior, i passant pel carrer amb alguns nanos, vam veure que estaven fent castells, vam entrar fins a dins, i ens van convidar a pujar. I a partir d’aquí, amb 10 anys, encara vaig pujar a algun castell d’enxaneta, als primers castells de set. Després ja vam marxar a Barcelona.

La tradició familiar va néixer per afició del meu avi, però per activitat, a partir del meu germà i jo

El teu avi ja estava vinculat als castells. D’on ve la tradició castellera a la família?

El meu avi matern, Pau Mañé Mercadé, era del Vendrell, i era aficionat, no havia fet castells. Era amic de Pau Casals, coneixia gent de l’època… Després ja va ser a partir del meu germà i jo, i el meu pare, que aleshores pujava de segons aquí Vilafranca (i després va ser cap de colla, en el primer canvi de cap de colla). La tradició familiar va néixer per afició del meu avi, però per activitat, a partir del meu germà i jo.

El 1969 neixen els Castellers de Barcelona, però abans ja hi ha un intent de formar una colla a Barcelona, el Cos de Castellers de Ballets de Catalunya, entre el 1958 i el 1963. Per què no va quallar aquest primer intent de fer una colla a Barcelona?

Bona pregunta, aquesta! No va quallar perquè ens va faltar el personal, la matèria humana. Vam conèixer gent que es dedicava a la dansa, als Ballets de Catalunya, però a l’hora de començar a assajar, excepte els més petits –un parell d’enxanetes van sortir d’allà-, els altres no tenien gaire fortalesa física ni gaire esperit casteller. També diríem que dins l’entitat (els Ballets de Catalunya) que ens va acollir no hi havia un gran entusiasme. Va durar el que va poder, però la generació de la gent que ho havia arrancat, el meu pare i altra gent de Vilafranca, van veure que no funcionava i ho van deixar estar.

I aleshores va arribar el segon intent de formar una colla castellera a Barcelona.

Com que havíem conegut altres vilafranquins que estudiaven a Barcelona, quan va tornar a arrancar, aleshores ja la generació més jove, jo i d’altres, vam fer la colla del 1969. D’allò van quedar les relacions amb altra gent de Vilafranca i les ganes d’un altre dia tornar-hi. Quan vam reactivar la colla, alguns encara van poder formar-ne part. El 1969 això va ser una engrescada del Nico, el Nicolau Barquet. Van venir ell i l’Oriol Rossell, que era el seu padrí, a parlar amb el meu pare, a Barcelona, perquè el Nico tenia ganes d’engegar una colla, i l’Oriol, que havia estat el primer cap de colla dels Castellers de Vilafranca, va venir a parlar amb el Ramon Sala. El meu pare els va dir “jo ja sóc gran, però si els joves feu, us ajudaré en el que pugui”, i el Nico, que devia tenir uns 19 anys, era una màquina, era un motor. Sempre ho remarco molt: el seu impuls va ser el que va permetre tirar-ho endavant. Del contrari, a mi m’hagués costat molt més, perquè jo ja estava casat, tenia canalla…

El Nico, que devia tenir uns 19 anys, era una màquina, era un motor. Sempre ho remarco molt: el seu impuls va ser el que va permetre tirar-ho endavant

El Nico va dir que portaria uns companys del gimnàs a assajar, i al pati que hi havia darrere de la botiga, un celobert, vam començar a fer algun pilaret de tres. I van venir uns nois, dos germans, l’Àngel Moreno, que va pujar d’enxaneta, i el Ricardo. No havien passat ni dues setmanes que el Nico es va assabentar que posaven la primera pedra al monument dels castellers del Vendrell, i va dir d’anar-hi. El meu pare deia que estava boig, però hi vam anar: els del gimnàs, uns amics seus, el meu cunyat i el Manel Pallarès, també de família castellera vilafranquina i que vivia a Barcelona. I allò va ser una gran sort. Allà vam conèixer gent del Vendrell que estudiava a Barcelona, que va dir que vindria. A més, al cap de dues setmanes inauguraven també el monument als castells de Valls, i ens hi van convidar també. Vam anar-hi, ens van pagar l’autocar, i vam aconseguir anar-hi entre amics i coneguts, 22. Alguns els vam captar també dels Ballets de Catalunya, que també va ser una gran sort. Sent 22, ja va prendre un altre caire.

A partir d’allò, el següent pas, i sempre el remarco, va ser quan a Valls ens van dir que al barri del Bon Pastor, al costat del riu Besós, hi havia una colla. Vam anar a preguntar i ens van dir que era a l’altra banda del riu, a Santa Coloma. Era la primera notícia que en teníem. Vam anar a Santa Coloma, i allà preguntant ens van adreçar al Bar Esport, i ens van dir que qui havia fet allò dels castells, que ja no estava actiu, era l’”avi Porta”, Josep Porta Brunet, que devia tenir 80 anys. El Nico i jo vam anar a veure’l aquell mateix vespre, a casa seva, i li vam dir, i ens va respondre que era molt gran però que havíem de mirar de fer això. A ell se li va acudir –tot va ser rodat d’una cosa a l’altra-, que ell tenia un hort a la vora del riu Besós i hi havia canalla, i els vam començar a engrescar a fer castells.

Anàvem a veure les famílies, algunes ja ho coneixien però patien que no es fessin mal, però els ho explicàvem una mica i convidàvem els pares a venir

El següent pas va ser anar a parlar amb les famílies. Cada vespre, sortint de la feina, el Nico ja venia engegat: “cap a Santa Coloma!”. Anàvem a veure les famílies, algunes ja ho coneixien però patien que no es fessin mal, però els ho explicàvem una mica i convidàvem els pares a venir, i els germans. Aquesta va ser una altra passa positiva. Tot va ser una gran sort, del Nico, de l’Avi Porta, de la gent.

És a dir, va començar a funcionar amb gent de la zona tradicional però va aconseguir quallar sumant la gent d’aquí?

Exactament.

El fet casteller a Barcelona devia ser bastant desconegut. Com hi vau fer front?

Hi va haver diverses coses. El Josep Durich, també de família vilafranquina, tenia algunes relacions amb gent de l’Ajuntament de Barcelona, i va servir per fer els primers contactes, i a través d’això vam començar a ser, si més no, reconeguts. Això per un cantó, i per l’altre, el fet que havíem captat gent de Santa Coloma, teníem canalla i començaven a sortir les coses, va fer que ens comencéssim a engrescar, i per la Mercè d’aquell mateix any, ja vam anar a dir a l’Ajuntament que volíem actuar. Vaig anar a l’oficina del Portal de l’Àngel i em van dir que estava tot tancat. Jo els vaig dir: no, no, si és que no demanem res! Ens van dir que d’acord, i a partir d’aquí vam començar a fer castells al carrer a Barcelona per la Mercè. Vam fer el primer quatre de sis, el tres de sis, i en el mateix cercavila vam anar animant gent.

A més a més, vam anar buscant en barriades, a les escoles, a la Barceloneta, a Sants, i no va quallar massa. Era molt com picar pedra perquè molta gent desconeixia el fet casteller. Vam seguir al Clot, assajant on vivíem el Pere Rovira i jo, a l’Escola Tècnica del Clot, primer, i després al carrer. En aquella època el moviment veïnal era molt fort, i ens vam relacionar amb entitats del Clot. Vam anar a assajar també a la nau de la RENFE del Clot, i vam veure la conveniència de llogar un local propi, el 1984, al carrer Rossend Nobas. Ja teníem una Junta dinàmica i potent, i teníem més gruix de colla. Sempre deia que era una Junta que hauria servit per fer funcionar una empresa, teníem el cap més gros que peus.

Sempre deia que era una Junta que hauria servit per fer funcionar una empresa, teníem el cap més gros que peus

Els Castellers de Barcelona vam ser la primera colla que va quallar fora de la zona tradicional. Creus que això va marcar un abans i un després en el naixement d’altres colles a la zona no tradicional com els Minyons de Terrassa o els Bordegassos de Vilanova?

Sí, i tant. Vam ser padrins de bastantes colles. Efectivament, a partir d’allà, arranca tot un boom del món casteller, sortíem del Penedès i començava a escampar-se. Va ser a partir d’aleshores que hi va haver un eixamplament del món casteller.

Search