Òscar Montserrat “Tete”

Ara fa deu anys Barcelona en particular, i Catalunya en general, vivia intensament la celebració dels Jocs Olímpics. I en aquesta celebració no hi va faltar la presència del fet casteller com a tret d’identitat de la cultura popular catalana, en diferents actes i en especial en la cerimònia d’inauguració celebrada el 25 de juliol del 1992.
I entre les colles que hi varen participar s’ha de destacar la colla de la ciutat, els Castellers de Barcelona, els quals no sols varen participar activament en la cerimònia d’inauguració sinó que ja va participar en molts actes anteriors als jocs olímpics (com a promoció de la candidatura en els llocs on actuava a l’estranger) i durant els jocs olímpics.
Per explicar aquesta història ens hem de remuntar al 1985, concretament a les Festes de la Mercè, quan es varen alçar dos pilars de quatre aixecats per sota alçant la bandera olímpica. Aquests pilars es varen alçar degut a una iniciativa de la colla i a les gestions que es varen portar a terme amb el Gabinet d’Informació i Documentació de Comunicació Social de l’Ajuntament de Barcelona i amb el Comitè Promotor de la Candidatura per tal d’aconseguir una bandera olímpica per tal de recolzar la candidatura de Barcelona als Jocs Olímpics del 1992.
Aquest mateix any la junta de la colla va acordar, per tal de contribuir a la candidatura, demanar a la Oficina Olímpica Barcelona ’92 lluir el logotip olímpic a la camisa de la colla i concretament a l’actuació que es faria a Montpellier el mes d’octubre. El logotip va ser concedit per ser lluït a les sortides a l’estranger tal com reflexava la norma establerta d’utilització d’aquest logotip únicament en competicions internacionals, o en el cas de la colla, en exhibicions a l’estranger, però no va arribar a temps per la sortida a Montpellier. Però tot i això, la promoció de la candidatura va ser feta igualment, i aquesta destacada a la premsa: “La promoción olímpica de Barcelona también estuvo presente en la visita a Montpellier.” [1]
El fet de sols tenir autorització per poder portar el logotip a les actuacions a l’estranger comportava una greu problemàtica a la colla ja que per motius econòmics era impossible poder disposar de dos jocs de camises, un amb el logotip (per actuacions a l’estranger) i un sense logotip (per actuacions a Catalunya), i per aquest motiu es va demanar a l’Oficina Olímpica autorització per poder portar el logotip també a les actuacions de Catalunya, a més de demanar una bandera de la candidatura i unes samarretes. Aquesta demanda va ser aprovada per l’Oficina Olímpica i els castellers de la colla, voluntàriament, varen portar el logotip per primera vegada en l’actuació a Vilanova de Segrià el 1 de febrer de 1986. “Cabe señalar, asimismo, que en sus exhibiciones lucen actualmente en la camisa distintiva el anagrama olímpico de Barcelona-92, junto al escudo representativo de la Ciudad Condal”. [2]
En aquell any, 1986, es va tornar a actuar a l’estranger, concretament a la població de la República Federal d’Alemanya d’Essen els dies 14 i 15 de març en motiu de la seva Fira, i va ser aprofitada per continuar la promoció de la candidatura a l’estranger amb castells amb la bandera de la candidatura, adhesius i samarretes. Aquesta actuació va quedar reflectida en la Vanguardia: “Los castellers promocionaron Barcelona ’92 en Essen” [3], i en un reportatge emès per TV3.
La col·laboració amb l’Oficina Olímpica també era en forma de material de la colla per ús en vídeos o en pannells fotogràfics de promoció de la candidatura. Aquest mateix any, a la Mercè es tornen a aixecar pilars de quatre amb la bandera, en aquest cas amb el logotip olímpic de Barcelona ’92. “Seguido de las evoluciones de los castellers de Valls, Vilafranca y Barcelona; estos últimos, especialmente volcados en recordar la cita olímpica que pretende la Ciudad Condal al formar dos pilares entre los que desplegaron la bandera con el logotipo olímpico de Barcelona” [4] “En la Mercè, los castellers ya festejaron la posible nominación”. [5]
Va arribar el 17 d’octubre d’aquell any i Barcelona fou l’escollida per celebrar els Jocs Olímpics del 1992, i aquest fet fou celebrat a Montjuïc amb una gran festa on la colla va aixecar-hi castells per part de la colla, concretament un dos de sis, un quatre de sis amb agulla i diversos pilars de quatre alguns d’ells amb la bandera olímpica.
Per tant, Barcelona ja tenia els seus Jocs Olímpics i la colla volia continuar amb la col·laboració que hi havia hagut en la promoció de la candidatura, com a colla de la ciutat i representant del món casteller en els diversos actes preparats tant per l’olimpíada com pels Jocs Olímpics per ajudar a mostrar millor la Cultura Popular Catalana a la resta del món; però ara ja els contactes s’havien de portar amb el Comitè Organitzador de l’Olimpíada de Barcelona 92 (COOB 92) i concretament amb la comissió de cultura.

Va arribar l’any 1988 i, un cop finalitzats els Jocs Olímpics de Seul, començava l’Olimpíada de Barcelona.
A finals d’aquest any, concretament del 3 al 6 de desembre es va celebrar la Trobada Barcelona-Albertville, la qual tenia dos objectius: afavorir la pràctica de l’esquí com a esport popular i promoure lligams d’agermanament entre les dues ciutats seus olímpiques de 1992.
Va ser com una festa major a l’estranger: “Per primera vegada es desplaçava una festa major sencera fora de Catalunya: castellers, gegants, diables, dracs, grallers i banda de música, i tot això enmig de la neu i el fred. Només l’entusiasme i el caliu humà dels amfitrions i els esquiadors catalans va fer possible transformar la plaça d’un poble de muntanya dels Alps en quelcom semblant a una plaça castellera” [6]
En aquesta trobada la colla va actuar el dia 4 al matí en concloure la prova de descens del Campionat del Món d’Esquí a Val d’Isère, i a la tarda a la plaça de l’ajuntament d’aquesta vila, i el dia 5 a Albertville. Algunes de les actuacions que es van fer va ser sota la presència de la neu i una gran altitud. “Un dato para el guiness. Si sumamos a esta torre de cuatro (es refereix a un pilar de quatre) que realizaron los Castellers de Barcelona la altura geogràfica de la estación de Val d’Isère tenemos en total una altura díficilmente superada por ninguna otra colla. Tampoco es nada usual ver una de estas formaciones humanas bajo una copiosa nevada”. [7]

Arribem a 1989 i la colla continua col·laborant amb l’Olimpiada, concretament en una actuació celebrada al Mercat del Born degut a la inauguració de l’exposició Planeta Esport, un dels actes de l’Olimpiada Cultural i que versava sobre la relació entre la cultura i l’esport “Los deportistas Urruti, Javier Moracho y Carles Reixach, los actores Enric Majó, Silvia Munt y los integrantes de la Trinca fueron, entre otros, los populares que dispararon a gol, practicaron el lanzamiento de pesos o colaboraron en la construcción del castell que en la palestra del recinto levantaron los Castellers de Barcelona” [8]. En aquesta actuació s’aixeca un dos de sis, un pilar de quatre per sota i dos pilars de quatre simultanis.
Més tard la colla va actuar a Sant Sebastià durant la seva Setmana Gran i en motiu del dia d’homenatge a Barcelona, amb actuacions a la Concha, a l’Avinguda Boulevard i a On Darreta, amb la presència d’un Cobi infable gegant.

Varen començar les negociacions per tal de definir la presencia castellera als Jocs Olímpics entre la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya (CCCC) i OBS (l’organitzador, unió del grups Ovideo y Bassat-Sport), i després d’algun que altre marró, al mes de febrer del 1991 Pasqual Maragall, alcalde de Barcelona i president del COOB ’92, anunciava a Valls que la presència dels castellers en els Jocs estava assegurada fet que va suposar que les dues colles de Valls creïéssin que elles dues serien les úniques colles en actuar, fet que al mes de març d’aquell mateix any es va desmentir ja que el mateix Maragall davant del Parlament Europeu va concretar que els castellers participarien en la cerimònia inaugural i aixecarien 12 castells, un en representació de cada membre de la Comunitat Europea. I a finals d’aquell mateix any la colla acceptava participar i el dia 14 de desembre es firmava el contracte de participació de les setze colles castelleres que varen participar en la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona ’92. Les colles que aixecarien els castells en solitari serien els Castellers de Vilafranca, els Bordegassos de Vilanova, la Joves Xiquets de Valls, la Vella dels Xiquets de Valls, els Xiquets de Tarragona, els Xiquets de la Vila d’Alcover, els Vailets de Gelida i els Castellers de Barcelona. I fent castells de germanor entre els Nois de la Torre i els Xiquets de Vilaseca, els Castellers de Cornellà i els Xicots de Vilafranca, els Xiquets de Serrallo i els Castellers de Sant Pere i Sant Pau, i els Castellers de Castelldefels amb la Jove de Vilanova. Per tant, les úniques que no participarien, per diversos motius, serien la Jove de Tarragona, els Xiquets de Reus, les dues colles de Terrassa i els Nens del Vendrell, i les colles de nova formació com els Xics de Granollers, els Castellers de Mollet, els Castellers de Montcada i Reixac i els Ganxets de Reus.
Amb la participació de setze colles s’aconseguia el que havia perseguit la colla, que fossin presents a la cerimònia totes les colles que així ho volguessin, i també es posava en pràctica el cinquè postulat del “Força, valor, equilibri i seny” que sempre propugnava un dels fundadors de la colla, GERMANOR.
Un fet poc conegut, i que vaig conèixer arrel d’un article d’en Josep Bargalló a la que fou revista de temàtica castellera “Terços amunt!”, és que el famós director de cinema Bigas Luna va intervenir en el primer guió de la cerimònia d’inauguració, el qual no fou el guió definitiu, i que ell va ser un dels “culpables” de la inclusió dels castells, tot i que amb una presència disminuïda respecte al plantejament inicial que ell mateix havia ideat. [9]

Abans d’arribar els actes dels Jocs Olímpics, la colla es va desplaçar a Sevilla, en motiu de l’Exposició Universal i del dia de Barcelona (a la premsa es va batejar com “Barcelona 92 visita la l’Expo” [10]), i va actuar davant de l’Ajuntament i darrera de la Giralda. L’actuació prevista al recinte de l’Expo no es va dur a terme degut a què van haver problemes amb els llistats i es va tardar més de quatre hores en entrar al recinte, mentre que el primer avió de castellers ja marxava cap a Barcelona.

I arribem al mes de juliol, que estava farcit de diferents actes on participava la colla. Els dies 18 i 23 es realitzava l’assaig de la cerimònia d’inauguració a l’Estadi Olímpic, previ sopar al camp del Barça, on la colla va plantar el primer dia un tres de set i el segon dia un quatre de set, i ja en els assaigs va haver qui es va sorpendre amb els castells: “Un parell de periodistes japonesos presenciaven amb una flegma impassible tota la desfilada de numerets anotant-ho tot sense dir ni ase ni bèstia, sense moure un llavi.(…) Però, ai las! quan es va començar a formar les pinyes de les colles castelleres que intervenen cap al final de la cerimònia, en bastir els primers pisos, els bolígrafs dels japonesos van deixar de guixar, les dentetes els van sortir enfora i els ulls encara se’ls va estirar més a l’ample. Sols a la grada, quan tothom servava encara el silenci de l’ai al cor, quan encara l’anxaneta no havia coronat tot el castell, quan més de quatre no gosaven ni mirar perquè veure el perill pot comportar malastrugança per als que se la juguen, la parella de periodistes nipons van aixecar-se embaladits i van irrompre amb uns aplaudiments tan desmesurats com sincers. Els havien robat el cor, se’n feien creus i miraven a banda i banda fent cops de cap per comprovar en els ulls dels seus veïns si estaven veient el mateix o era un miratge. La seva incredulitat va esdevenir discussió sobre els secrets de la proesa. Aquest vespre, les gralles sonaran arreu del món i, probablement, espectadors de les Amèriques i de l’Europa del Nord, de l’Àfrica i d’Oceania, i fins i tot de les Espanyes, posaran tots plegats ulls de japonès incrèdul i meravellat quan l’anxaneta no hagi arribat no tan sols a fer el cim”. [11]
El dia 24 s’actuava al Moll de la Fusta degut a l’arribada de la flama olímpica, i on van tornar a haver problemes per entrar com va passar a l’Expo i un cop a dins la colla va tenir problemes per actuar ja que tapava els fotògrafs. “Mientras se esperaba a la antorcha hubo un poco de todo: fuegos artificiales, sirenas atronadoras de barcos, un Cobi con barretina, castells humanos de los Castellers de Barcelona, …”. [12] La colla va aixecar un dos de sis, un quatre de set, un pilar de quatre i un pilar de quatre aixecat per sota.
Aquell dia de l’arribada de la flama olímpica es va produir un fet que fins aquell moment no s’havia produït mai. Va ser el següent: la colla en l’època d’en Maragall no depenia de cultura sinó directament de que depenia directament d’alcaldia i en concret l’interlocutor era en Xavier Roig, ma esquerra d’en Maragall i cap del gabinet d’alcaldia, el qual no havia trucat mai a la colla però aquell dia si que ho va fer i va trucar al Jordi Agut, ja era qui coneixien més, i tot parlant del temps li van fer la següent pregunta: “Per cert, sabeu si algun membre de les colles castelleres portarà alguna samarreta o senyera reivindicativa demà en l’acte d’inauguració?”. L’Agut els va tranquil·litzar i els hi va dir que ningú utilitzaria la camisa de la seva colla per entrar a l’estadi i fer cap reivindicació, no per res, si no per respecte a la pròpia colla. Va ser l’única vegada que van trucar d’alcaldia a la colla.

I arriba el gran dia, el 25 de juliol de 1992, el dia de la cerimònia inaugural, i la presència dels castells es destacava així en el Programa Oficial de la Cerimònia Inaugural: “La tradició catalana dels castells, les torres humanes, és un espectacle únic al món en què es posen de manifest l’esforç, la unió i la força de voluntat dels homes. En un exercici d’intel·ligència i precisió física. 2174 homes i dones, enfilats els uns sobre els altres, construeixen dotze castells en homenatge del dotze països que estan edificant la Comunitat Europea. La música màgica de les gralles, un instrument popular català, acompanya aquest arriscat i emocionat moment. Quan sembla que els castells toquen el cel, la força unitària i la solidaritat esdevenen el símbol de la construcció d’Europa” [13]. Aquest percepció del que seria l’actuació de les colles castelleres també es reflexava a la premsa: “Los castellers un símbolo de Europa. Un total de 12 colles de castellers levantarán sus construcciones humanas en honor de los 12 países que integran la Comunidad Europea. Las torres no se alzarán al mismo tiempo sino en varias tandas, para que los centenares de millones de espectadores de todo el mundo puedan observar esta muestra singular de la cultura popular catalana” [14]
La colla va arribar al Camp Nou on s’havia de veure la resta de la cerimònia per unes pantalles gegants les quals hi eren però no funcionaven, trasllat a l’Estadi Olímpic i la colla es situa davant de la llotja i alça el cinc de set, el qual va sorprendre, ja que encara que mai havia caigut aquest castell, en teoria era de més dificultat que un tres de set o un quatre de set que eren els castells que s’havien alçat en els assaigs. L’organització tenia la por de què caigués algun castell i aquest sentiment va quedar expressat en una entrevista a Pasqual Maragall: “Fue el momento en que pase más miedo. No las tenía todas conmigo. Pero hace cinco años, en Valls, me comprometí a que los castellers estarían en el acto inagural. Sobre todo sufrí con los de Barcelona, que se metieron en el lio de hacer una cosa muy complicada. Pero salió redondo. No sólo lo hicieron muy bien, sino que a los atletas les encantó y se acercaron a las torres convirtiendo por un momento el Estadio en la plaza de Valls o la plaza Sant Jaume. Después de esto en Escandinavia nos comprarán los castells” (bé, deu n’hi do on s’ha arribat, però a aquests extrems encara no) [15], i també en algun retall de premsa: “Cal destacar que cap dels diferents castells que es van elevar en la cerimònia inaugural no va fer llenya, com si fins i tot aquest factor hagués estat calculat per contribuir que res no fallés en la festa olímpica” [16]
Per tant, l’actuació va ser un rotund èxit, al igual que la resta de la cerimònia, i aquest èxit dels castells fou destacat en tota la premsa: “y aparecieron los castellers para una magnífica exhibición que no podrá ser repetida en ninguna otra olimpiada” [17], “Barcelona va cridar que vol Amics per sempre, el món va descobrir que els castellers són una emblemàtica expressió del lema La unió fa la força, consigne d’un poble pacient i lluitador com el català que ahir va encisar al món amb un acte senzill i colorista, de brillant factura i impactant com la traca final mai vista sobre Montjuïc” [18], “las colles hicieron su trabajo y a más de uno se le puso la piel de gallina. Cuando l’anxaneta de cada una de las torres pisó el suelo, todo el mundo batió palmas de nuevo” [19], “el desplegament de la bandera olímpica sobre tots els atletes que participen en els Jocs, reunits en el centre de l’Estadi, al mateix moment en què les diferents colles castelleres aixecaven les seves torres a la pista va ser un dels moments més importants de la cerimònia inaugural, una cerimònia que va reunir -i aquest mateix instant n’és un exemple- els elements propis del folklore català i de l’espanyol amb els més estrictament representatius del món de l’esport” [20], “así, por ejemplo, la aparición de las colles sardanistes o de los castellers, que en cualquier otro caso podrían haber resultado una apoteosis de lo folklórico y de lo local, pudo leerse también como alegoría de la hermandad y de la solidaridad entre todos los pueblos: no sólo de la supuesta bella armonía que rige la vida de los catalanes” [21], i per últim, “desde ayer, la llama olímpica ya refleja el nuevo espíritu de Barcelona, la capital de Catalunya que, simbolitzada en el espíritu de los castellers, ha volcado su fuerza para llegar lejos en un momento histórico e irrepetible, como lo ha sido el de convertirse en centro del mundo. Como esos niños que escalan las torres humanas, plenos de solidaridad, hermandad y fuerza, Barcelona estará durante 15 días en la cima del mundo” [22].
Però els que més es van impresionar amb els castells van ser periodistes estrangers: “Hiroshi Komaru, fotógrafo de la agencia japonesa Kyodo, coincide con Shao Qing Jin, al destacar el lanzamiento de la flecha con el fuego olímpico y la actuación de los castellers. “Alguna vez había visto algún ejercicio gimnástico similar, pero nunca de esa altura y enrizamento popular”, dice Komaru” [23], i com no, la resta del món que va veure la cerimònia per televisió, retransmissió que per cert no es va poder veure a Catalunya ja que en aquell moment varen creu oportú posar publicitat, aquest fet fou molt criticat per part de les colles castellers, i en representació d’aquestes el president de la Coordinadora: “totes les colles s’han queixat molt i jo, com a president de la Cordinadora de Catalunya, m’he queixat per escrit a TV3 i TVE que en la cerimònia inaugural, la televisió poses publicitat just a l’hora dels castells. Els castellers estem molt dolguts pels Jocs Olímpics. Ens sentim marginats però ja estem acostumats. Sempre ens fan el mateix. I ara, en la inauguració dels Paralímpics, el locutor va confondre falcons amb castells” [24], i també fou comentat a la premsa: “els castellers gairebé no es van veure i eren el millor” o “durante los Juegos Olímpicos se quiso mostrar los castellers al mundo. Pero el resultado fue penoso: su actuación en la ceremonia inaugural se aprovechó en televisión para hacer el corte publicitario y se contó a toda España que el niño que sube a lo alto del castell se llama anxoveta, en lugar de anxaneta, por poner sólo un ejemplo” [25].
La retransmissió dels castells per les diferents cadenes de televisió va donar lloc a un treball força interessant de com van ser explicats els castells als diferents països del món. Aquest treball no l’explicitaré en aquest article, però el trobareu a la bibliografia, al final d’aquest.
I d’aquella cerimònia hi varen haver algunes anècdotes com que un dels baixos del cinc de set es va trencar la clavícula en aquell castell, o que tot just abans de començar a alçar els castells el equip de basquet dels EUA, conegut com Dream Team va abandonar l’estadi, fet que es va reflexar a la premsa: “así, el Dream Team añadió una nota de color olímpico, pero con gestos disciplentes decidieron abandonar la concentración de deportistas cuando los castellers comenzaban la formación de sus doce torres humanas” [26], i la batalla que es va produir entre els castellers, atletes i públic amb els tubs lluminosos que l’organització havia proporcionat als espectadors: “Entre tanto, el público se enzarzó en una singular batalla de luz con los castellers y los atletas. Las setenta mil personas que asistieron en directo al brillante espectáculo arrojaban sobre la pista unos tubos luminosos que la organización les proporcionó y castellers y deportistas los devolvían a la grada” [27], “fue una cerimonia de gran impacto visual, sí, pero no se lo digan a la chica de aquella colla, que recibió un lamparazo/nabazo en el ojo ” [28]

Després de la cerimònia d’inauguració la colla va participar en diverses actuacions vinculades a l’Olimpiada Cultural. El 26 de juliol la colla actuava a la Plaça de la Catedral juntament amb la Colla Joves Xiquets de Valls i aixecava el tres de set, el quatre de set, el cinc de set i el pilar de cinc.
L’1 d’agost s’actuava a la Vila Olímpica juntament amb els Xiquets de Tarragona i en aquesta ocasió s’alçava el dos de sis, el quatre de set i el pilar de cinc.
I per acabar el 2 d’agost s’actua a la Plaça de Catalunya, juntament amb els Castellers de Vilafranca, i s’aixeca el dos de sis, el quatre de set i el tres de sis per sota. Després dels Jocs Olímpics arriben els Jocs Paralímpics i la colla, després de dos assaigs, actua en la cerimònia d’inauguració en aquesta ocasió sola, i aixeca un quatre de set. En aquest ocasió també va haver una anècdota ja que mentre s’alçava el castell irrompien els trabucaries amb el seu característic soroll, i l’aixecadora d’aquest castell (l’Anna Roigé), ja en un dels dos assaigs no va voler pujar ja que tenia por, es va parlar amb l’organització i es va assegurar que el dia de la inauguració hi hauria música i no es sentiria el soroll dels trabucs, però això no va ser cert del tot però per sort l’aixecadora va pujar i es va poder fer el castell.

També dins els Jocs Paralímpics la colla actua dins de la Vila Paralímpica, concretament l’11 de setembre, alçant el dos de sis, el quatre de set, i tres pilars de quatre.

Després d’aquesta actuació s’acaba la participació de la colla en els diferents actes de promoció i de celebració dels Jocs Olímpics. Va ser una feina dura, que va començar el 1985 però que va donar els seus fruits per la gent de la colla que hi va treballar tant. I en aquests anys hi ha coses que han canviat però d’altres no canvien, i en el programa “Inobidable” que va emetre TV3 el diumenge 21 de juliol d’aquest any no va apareixer ni una imatge dels castells en la cerimònia. Com deia, els temps passen i hi ha coses que no canvien.

CITES
– [1]. José Maria Castro. La Vanguardia, 21/10/1985.
– [2]. Eloi Miralles “Rabassó”. La Vanguardia, 23/03/1986.
– [3]. La Vanguardia, 19/03/1986.
– [4]. J.M.C. La Vanguardia, 25/09/1986.
– [5]. La Vanguardia, 17/10/1986.
– [6]. Enric Truñó i Lagares. Diari de Barcelona, 21/12/1988.
– [7]. Turisport, 1989.
– [8]. La Vanguardia, 13/05/1989.
– [9]. Bargalló Valls, Josep. Bigas Luna. De castells i de cinema a Terços amunt!. Número 6, abril/maig 1994.
– [10]. El País, 17/06/1992. – [11]. Francesc Cruanyes, “Castells de cerimònia”. AVUI, 25/7/1992.
– [12]. El Periódico, 25/07/1992.
– [13]. Programa de la cerimònia d’inauguració.
– [14]. El Periodico, 25/07/1992.
– [15]. Entrevista a Pasqual Maragall. El Periódico, 28/7/1992.
– [16]. Diari de Barcelona, 26/07/1992. – [17]. La Vanguardia, 26/07/1992.
– [18]. Diari de Barcelona, 26/07/1992.
– [19]. La Vanguardia, 26/07/1992.
– [20]. Diari de Barcelona, 26/07/1992.
– [21]. Jordi Llovet, La Vanguardia, 27/07/1992.
– [22]. El Periódico, 26/07/1992.
– [23]. El País, 26/07/1992. – [24]. Entrevista a Joan Alsina, president CCCC. Diari de Sabadell, 8/08/1992.
– [25]. Josep Maria Ráfols. El Periódico, 8/10/1992.
– [26]. ABC Cataluña, 26/07/1992.
– [27]. ABC Cataluña, 26/07/1992.
– [28]. La Vanguardia, 26/07/1992.

– BIBLIOGRAFIA

– Correspondència diversa.
– Diversos autors. Debats Castellers 1. Les colles castelleres: un model associatiu. Castells i mitjans de comunicació. Edicions El Mèdol, col·lecció l’Agulla número 27, setembre 1998, Tarragona.
– El Butlletí de Castelldefels, gener 1992.
– Farreny, Josep. A la ville de… Barcelona!!!. L’Esguerrat, número 3, 5 de desembre del 1991.
– Farreny, Josep. A la ville de… Barcelona (i 2). El Butlletí, número 0, juny 1992.
– Mocholí, Natàlia; Macias, Miquel. Esdeveniments del 92. El Butlletí, número 1, desembre 1992.

Search