Josep Maria Padullés ‘Padu’
Concurs de Tarragona. Any…. ufff, ni el recordo. Però ja fa molts anys. Eren gairebé les tres de la tarda… la plaça plena de gent.
Feia aquella coneguda calor pesada i asfixiant del mes d’agost. S’acostava l’hora de provar el nostre primer tres de vuit de la història.
Nerviós… passejava amunt i avall mentre el cap de colla, en Pere Rovira, anava donant instruccions i ànims a tothom, intentant transmetre aquella confiança i seguretat necessària per intentar-ho, dient aquelles coses que cal dir en aquestes ocasions, com volent-se auto-convèncer i convence’ns a tots, de que teníem el castell.
Ho feia bé el Pere això … en sabia … de veritat. Era un bon comunicador per aquestes ocasions, i el cert és que tenia força èxit amb el seu to segur i contundent barrejat amb el seu optimisme natural que sabia transmetre a la colla. Sentint-lo, tenies la sensació que feies el que havies de fer, que eres al teu lloc, i que tot era correcte.
Jo era conscient de la dificultat del castell, però també estava atret per aquell repte que s’et presenta cada vegada que vas a intentar un castell que no has carregat mai, com la majoria de la colla, suposo.
No era el moment d’escampar dubtes, però tampoc em sentia capaç de fer alegres suposicions de com aniria tot plegat, només intentava transmetre tranquil·litat i complicitat. Per dins, pensava que podia passar qualsevol cosa, menys que jo fallés en aquest intent.
Els baixos es van agafar i el cap de colla els quadrava amb els seus colzes … poc a poc, sense desfigurar els baixos, van anar-se col·locant, primer els contraforts, després les agulles, les crosses, les mans i després …. tota la pinya … una immensa pinya que esperava sentir el primer tres de vuit de la colla dels Castellers de Barcelona.
Segurament, com tantes vegades, la majoria dels aficionats que ens ajudaven a la pinya, no sabia quin castell anàvem a muntar ni quina importància o complexitat tenia per la colla,… la majoria de nosaltres si. Mai havíem intentat un tres de vuit.
Al cap de pocs moments, el cap de colla va cridar “Segons dalt !!” … vaig pujar, amb el meu cos de més de cent quilos, feixuc i pesat (a l’estil d’abans), rampuant els peus per les espatlles, fins damunt la pinya, una immensa pinya que no s’acabava mai, procurant trepitjar les espatlles en el seu lloc precís per no fer mal.

En aquells moments, ni veia si els altres dos segons pujaven també al damunt, en Ribas i en Puigjaner. Vaig arribar al mig de la pinya i vaig poder veure perfectament dibuixat el cercle format per les espatlles dels baixos, mig ensorrat entre les crosses, les agulles i els contraforts.
Vaig posar els peus lentament damunt les espatlles del baix, i em vaig ajupir per preguntar-li si s’hi trobava bé … va demanar-me entrar una mica més un dels meus grans peus cap al coll, alhora que m’agafava amb els braços dels altres dos segons, un braç per fora i l’altre per dins.
Ja damunt del baix, els tres segons ens parlàvem amb una tranquil·litat fingida, mentre ignoràvem el remor de la plaça, esperant els terços. Notava els músculs tensos dels altres dos segons i les mans del terç que tocaven la meva ample espatlla mentre em preguntava “Como estás Padu?”.
És una sensació molt agradable estar damunt de la pinya sense ningú al damunt. El terra és tou, l’agulla i les mans et subjecten, et sents sòlid, segur, potent, … sembla que res no et pugui passar. Els tres segons ens vam mirar a les cares i vam respondre afirmativament a la pregunta del cap de colla.

Lentament, i amb seguretat, els terços es van enfilar al damunt amb una sensació nova per tots nosaltres … les gralles encara no tocaven. Tot i que el pes d’un sol home és més gran del que sembla, aquell dia el vaig notar més lleuger.
Es van agafar i des de dalt van cridar al cap de colla de que estaven bé. Jo ja notava el quart darrera meu. Les gralles van començar a tocar, afegint una mica més de nervis al moment i els quarts pujaven ràpid cap al seu lloc, mentre jo notava ja al quint darrera meu.
Al crit “Amunt!” van començar a enfilar-se i el pes era ja considerable. Jo anava al pilar ple i un dels dosos (de Santa Coloma) estava darrera mentre em deia “Venga Padu, que el castillo está muy bien, aguantar ahí!”.

El pes començava a ser important i gairebé ni notava com pujaven els dosos. Semblava que els meus ossos podien trencar-se d’un moment a l’altre, i el castell començava a bellugar, mentre la canalla anava pujant i les gralles tocant.
Esperava que d’un moment a l’altre les gralles toquessin el toc de carregar el castell … i mentre pujaven … vaig començar a notar com les espatlles del meu baix, el Miguel, començaven a ensorrar-se a poc a poc, mentre jo posava tota la meva energia en quedar-me al meu lloc i aguantava com podia les batzegades que venien de dalt.
Va arribar un moment en què vaig creure que no podria ni aguantar a que el castell fos carregat i que em seria impossible del tot aguantar fins que fos descarregat, em semblava que ja havia acabat les forces i que no podria aguantar en el meu lloc, però vaig dir-me que jo no seria el primer en cedir. Tenia la sensació de que havia acabat ja les meves forces, de que ja no dominava el meu cos, i que els meus esforços eren febles i inútils, com si m’aguantés al meu lloc per no sé quina força estranya.

De cop i volta, les gralles van tocar l’entrada de l’enxaneta … i immediatament després el pes es va esvair en un instant, i amb un soroll sord tot el castell queia damunt nostre, amb crits de gent emprenyada i lamentacions dels qui havien rebut.
No l’havíem carregat. El castell va caure per la part de dalt. Tots ens vam anar retirant a poc a poc des de damunt de la pinya … primer els més petits i després els altres. La pinya es va obrir, i el primer que em va venir al cap, va ser interessar-me pel meu baix … estava asfixiat, però bé, sense cap os trencat. Tots ens lamentàvem de no haver pogut carregar el nostre primer tres de vuit, però vam quedar molt més units que abans d’intentar-ho.
Mai podré saber si hagués estat capaç de descarregar aquell castell, … un castell que no vaig poder veure, només sospesar-lo i sentir-lo.
Sempre hi ha un moment en què cal intentar les coses per primera vegada, amb l’incertesa del resultat. Els castells no en són una excepció. Però el nostre esforç no va ser inútil, havíem encetat el camí del nostre futur 3 de 8, i l’intent va unir-nos una mica més a tots, en la il·lusió, en l’esforç i en la decepció.

Tots en vam sortir més persones, més castellers, més colla.

 

Search