Vladimir Gost

Com molt de vosaltres ja sabreu, i d’altres haurieu de saber, els Castellers de Barcelona vam carregar el primer 3 de 8 de la nostra història per la Mercè de 1993.

Aquell any el Toni Caus era el Cap de Colla, i durant la temporada va fer una important regeneració en el tronc, fent debutar gent força jove i alleugerint els pisos (tots els pisos menys segons,clar!).

Això va donar una nova empenta a la colla, i el treball realitzat durant el primer tram de la temporada va ser molt bo. De fet ens presentàvem a la nostra gran diada havent descarregat dos 4 de 8. Pel nostre Aniversari a la Plaça de les Olles, el 3 de Juliol, i a la Diada de l’11 de Setembre, a la Roca del Valles, això no era gaire habitual en aquella epoca. De fet, tan sols havia ocurregut una vegada amb anterioritat, l’any 91.

Amb aquest balanç tan positiu ens afrontàvem a l’actuació de la Mercè’93, malgrat que tot just feia una setmana que la colla havia sofert un dur revers, patint la tràgica pèrdua d’un jove company casteller, en Manel Rodríguez, que aquell mateix any havia baixat a terços del 4 de 8 quan la temporada anterior encara els havia fet a quarts.
Així que la diada de la Mercè es presentava idònia per pujar un esglaó més en el món casteller i d’ aquesta manera homenatjar el nostre company Manel.

El 3 de 8 era el següent pas. El treball fet estava donva els seus fruïts i les possibilitats i les ganes de tirar-lo a plaça eren màximes. La colla havia intentat aquest castell dues vegades anteriorment, l’any 82 al Concurs i l’any 90 a Terrassa, amb diferent sort, i es que aquest castell ja tenia el dia assignat per assolir-lo, i aquest dia era el 24 de Setembre de 1993

El matí va ser plujós, i més d’un devia creure que la diada s’hauria d’ajornar, però ja sabem que el cel acostuma a ser misericordiós en els grans moments i va fer un parentesi perquè poguéssim complir els nostres proposits, encara que el cel es va quedar ennuvolat i el dia trist.

A la Basílica de la Mercè ens esperaven la Joves de Valls i els Minyons, i tota la Colla portava el braçalet negre al braç que ja havíem lluït la setmana abans en una actuaciò a Horta.

I després de fer els pilars de rigor a la sortida de les autoritats, aquell any amb la visita dels Reis d’Espanya, vam dirigir-nos cap a Sant Jaume amb la concentració que ens envaeix cada cop que ens dirigim desde la Basílica a la Plaça.

Un cop a Sant Jaume el típic pilar al balcó, però aquest cop amb la recollida de l’anxaneta i el quart per part dels anteriorment citats monarques.

I vam començar la diada amb el 5 de 7, que vam descarregar sense cap problema.
A segona ronda descarregàvem el tercer 4 de 8 d’aquell any, que tampoc va portar problemes malgrat les diferències d’alçades que patíem, i es que aquell any el 4 de 8 era el nostre castell, ja que el vam descarregar totes les vegades que el vem intentar, fins a 8, que llavors per nosaltres va ser l’any que més 4 de 8 vam completar.

A tercera ronda era l’hora de la veritat, havíem d’anar a totes, i el 3 de 8 era el nostre objectiu.
Els baixos eren el Lluís Roigé (dreta), el Juanito (esquerre) i el Josep Lluís (rengla).
A segons anaven el Secre (d), el Pep de la Barceloneta (e) i el Quim Sagristà (r).
A terços estaven l’Antonio Gamiz (d), l’Albert Macías (e) i el Jaume Montolio (r).
Els quarts eren el Sergi Renedo (d), el Raül López (e) i el Ruben Barba (r).
Els quints érem la Gemma Gualló (d), la Carme Macías (e) i jo, el Vladi (r).
A dossos estaven les germanes Hidalga, l’Olga aixerrancada i la Irene a la rengla.
L’Anna Roigé d’acotxadora i la Raquel Cors d’ anxaneta.

 

El castell va pujar nerviós però bén controlat. La rengla quedava un xic baixa, al contrari de l’esquerra que quedava un pel alta. La canalla es va mostrar molt decidida i es va enfilar en un tres i no rès damunt dels dossos. Allà desde quints, el castell es veia a punt de trencar-se en qualsevol moment, però ningú va afluixar i la Raquel va començar a fer les tres passes, la plaça muda, les gralles en el punt culminant de l’aleta i per fi…3 de 8!

Una rapidíssima aleta de la Raquel ens acabava de donar la satisfació de coronar aquesta construcció inèdita per nosaltres. Jo no vaig poder reprimir un crit d’eufòria quan vaig veure l’esclat d’alegria de la plaça, i la Carme Macías també va haver de cridar-me perquè callés. Tot seguit, quan l’anxaneta sortia per l’esquena del dossos se’ls va endur, quedant-se tot el pom de dalt penjat dels quints. Evidentment la resta del tronc no va poder aguantar la sotregada i es va trencar. La caiguda no va ser molt dolenta ja que el pom va caure agafat al tronc i a part d’uns quants cops ningú es va fer gaire mal.

El speaker de la plaça anunciava el 3 de 8 carregat quant no feia ni un segon que els nostres ossos acabaven d’esclafar-se sobre la pinya, i allà mateix, sobre la pinya, tothom es va tornar boig d’alegria, els crits, les rialles i els plors es desbordaven, tota la plaça era un clam, i es que l’alegria va ser doblement immensa… Havíem tocat un nou sostre en el món casteller, i d’aquesta manera vam poder retre el millor homenatge de tots al nostre company Manel.

Per culminar l’actuació, les tres colles vam fer sengles pilars de 5 en silenci, que van ser ovacionats per tota la plaça en el moment de carregar i fins a descarregar-se. I de ben segur que una llàgrima d’emoció, tal i com a mi em va passar, més d’un no la va poder contenir en aquell moment.

I d’aquesta manera vam realitzar la que va ser llavors, la millor actuacio dels nostres 24 anys d’història, una actuació que repetiríem un cop més aquell mateix any, a Cornellà.

I aquest 3 de 8 va ser el primer gran pas després de massa anys d’estancament amb el 4 de 8, el primer pas dels molts passos que ens van portar fins on som ara, en una escalada que encara no s’ha acabat i que ens ha de dur a fer els castells mes alts mai vistos en el món casteller.

Search